Lluïsa Vidal

Lluïsa Vidal

INICIS

L’any 1310 es defineixen els límits de “l’hort i vinyet” de la ciutat de Barcelona. En aquest territori s’inclouen les parròquies de Barcelona i les foranies de Sant Martí de Provençals, Sant Vicenç de Sarrià, i Santa Maria de Sants.

El triomf de Felip V en la Guerra de Successió significa la promulgació el 1716 dels Decrets de Nova Planta, conjunt de disposicions per les quals es desmantella l’organització constitucional dels països que integraven la corona catalanoaragonesa i s’imposa l’organització política pròpia de Castella. A Barcelona, se li reserva un càstig exemplar i específic: la conversió en plaça forta, la total submissió al poder militar espanyol i l’obstinada pervivència de les muralles, enteses no com a element defensiu, sinó de control de la ciutat. Els poblats situats fora de les muralles de Barcelona s’independitzen administrativament i mantenen només la subjecció religiosa corresponent. És a partir d’aquest moment quan aquests poblats comencen a tenir ajuntaments propis.

El 1811, el Govern General de Catalunya divideix el Principat en corregiments. El subcorregiment de Barcelona es forma amb “cantons” dels quals corresponen a la ciutat els de Llevant, Ponent, Migdia, i Tramuntana.

La necessitat de créixer fora de les muralles era òbvia, però a més cal tenir present l’efecte especulatiu que suposava la urbanització de 1.100 hectàrees de terreny. Amb el concurs obert per l’ajuntament el desembre de 1840 i guanyat pel projecte «Abajo las Murallas» de Monlau, s’obre el període de transformació de la ciutat.

L’any 1844 Miquel Garriga i Roca s’ofereix a l’Ajuntament de Barcelona com a arquitecte municipal per fer el planejament de l’eixample, amb una proposta centrada en operacions d’embelliment ornamental.

El 1846 Antoni Rovira va publicar al Boletín Enciclopèdico de Nobles Artes una proposta per a la formació d’un plànol geomètric de Barcelona.

És el 1845 quan s’unifica la constitució administrativa dels municipis de l’Estat, i el 1847 hi trobem la figura dels “alcaldes de barri” com a representants de l’alcalde.

Durant el Bienni Progressista, entre el 1854 i el 1856, s’enderroquen les muralles,

El 1855, el Ministeri de Foment encarrega a Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l’extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, Cerdà aplica els seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografia de la classe obrera , completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic és clar: la ciutat no és apta per a “la nova civilització, caracteritzada per l’aplicació de l’energia del vapor a la indústria i la millora de la mobilitat i la comunicativitat».

L’any 1859 el consistori barceloní convoca un concurs de projectes urbanístics de cara al nou Eixample que guanya l’arquitecte Rovira i Trias, però el Govern central imposa el Pla urbanístic  d’Ildefons Cerdà basat en el seu estudi topogràfic; la proposta de Cerdà dissenya una ciutat igualitària, en la que no es diferencien uns barris dels altres i es respecten les condicions de vida de la classe treballadora.

L’Ajuntament de Barcelona rebutja el Pla Cerdà perquè suposa una mesura centralista del Govern de Madrid, però finalment, el Govern de Madrid l’imposa per decret; a la dècada de 1860 és realitza l’expansió de Barcelona, el naixement de l’Eixample.

El 1878 la ciutat de Barcelona té 10 districtes i 53 barris.

 

EL PLA CERDÀ

El pla Cerdà segueix criteris del planejament hipodàmic, també denominat ‘pla ortogonal’, ‘equirrectangular’, ‘en quadrícula’ o ‘en escac’, aquest pla urbanístic organitza el disseny dels carrers en angle recte, creant illes de cases rectangulars. Les ciutats que presenten aquest tipus de planejament urbà, en tot o en part, tenen una morfologia urbana perfectament distingible en el seu traçat viari. L’apel·latiu ‘hipodàmic’ prové del nom de l’arquitecte grec Hipòdam de Milet, considerat un dels pares de l’urbanisme els plans d’organització del qual es caracteritzaven per un disseny de carrers rectilinis i llargs que s’encreuaven en angle recte.

El pla de Cerdà planteja una gran xarxa de carrers espaiosos, perpendiculars i travessers, també preveu el repartiment de zones de serveis (mercats, esglésies, centres socials, grans parcs i jardins dels veïns). El pla es pensa per un espai més gran del que avui ocupa el districte de l’Eixample; planteja un Eixample entre Montjuïc i el riu Besòs, incloent-hi el terme de Sant Martí.

Les illes no serien ben bé quadrades, els angles de les cantonades es tallen i es converteixen en xamfrans per tal de facilitar la visibilitat; a l’interior de cada illa només es permetria construir en un o dos costats, i la resta de l’espai es deixaria per al jardí dels veïns. Les cases no haurien de tenir més de tres pisos d’alçada, i tampoc ser gaire profundes. Per Cerdà, la salut dels ciutadans depèn de la bona il·luminació de les cases i de la bona circulació de l’aire net dels jardins.

Pel que fa als jardins, a més dels arbres dels carrers i els jardins de cada illa de cases, a cada barri es faria un gran parc d’entre quatre i vuit illes d’extensió. A més, Cerdà hi preveu a la zona del Poblet, avui barri de la Sagrada Família, un gran hipòdrom, i un gran bosc a l’extrem de llevant de la ciutat, a la riba del Besòs. També estava previst construir tres hospitals fora de la trama de carrers.

En avançar el poblament urbanístic, va sorgir el concepte popular “d’esquerra i dreta” de l’Eixample; la barrera natural entre el dos Eixamples va ser el tren de Sarrià que passava per la superfície de l’actual carrer de Balmes.

La dècada del 1870 és d’un progrés notable. El retorn dels indians amb el final de les colònies aporta capitals importants que s’han d’invertir i troben a l’eixample el seu millor destí. Comença el període de la Febre d’Or. L’interès de les constructores i l’especulació acaba sent perjudicial per al pla inicial i esdevé progressiva la reducció dels espais verds i dels equipaments.

L’Exposició Universal de l’any 1888 significa un nou impuls per renovar algunes zones i la creació de serveis públics. Però és el gran desenvolupament de finals del segle XIX amb el Modernisme i el suport de la burgesia, que inverteix en edificis per dedicar-los a lloguer, el que fa créixer l’Eixample de tal manera que l’any 1897 Barcelona integra els municipis de Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals.

 

L’EIXAMPLE MODERNISTA

El modernisme és el moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. Barcelona, és des dels últims anys del segle XIX, la metròpoli més important del sud d’Europa; tant en l’àmbit demogràfic i econòmic, com d’activitat cultural de masses. Els intel·lectuals debaten sobre la secularització i l’obertura, la permissivitat i allò no oficial: els valors establerts estan en crisi a conseqüència de les transformacions socials hereves de la industrialització, i de la particularitat cultural catalana sotmesa a Espanya.

 


La Dreta de l’Eixample, escollida com a residència de la classe burgesa, és un nucli fort del Modernisme que es desenvolupa a Catalunya, i de forma especial a Barcelona. Al llarg d’unes tres dècades, entre 1885 i 1920, el Moviment Modernista tracta de recuperar la cultura catalana unida a una ferma voluntat de modernitzar el país. L’arquitectura, l’escultura, la pintura i les arts decoratives catalanes troben la seva compatibilitat en l’Art Nouveau, i la concordança amb el que necessitava la cultura i art català (completar la creativitat iniciada a la Renaixença), i la societat catalana (reafirmar la seva modernitat transformant-se).

Tot això i més ha existit i encara existeix a la Dreta de l’Eixample.

L’Associació de Veïnes i Veïns de la Dreta de l’Eixample, és una entitat de defensa dels interessos dels ciutadans que es va fundar el mes de maig de 1975, en plena clandestinitat política i a les acaballes de la dictadura, constituïda originalment a partir de l’anomenada “Asociación de Vecinos de la Plaza Mosén Cinto”. Un dels membres fundadors i participant a les primeres Juntes va ser l’Agustí Bel Val que, aleshores, regentava l’històric Cafè del Centre del carrer Girona 69, abans anomenat també “Casino del Centre”.

El Cafè del Centre va ser durant uns quants anys, lloc de reunió de l’oposició antifranquista i centre de trobada de personalitats de la cultura underground barcelonina, com Manuel Vázquez Montalbán, Montserrat Roig i Víctor Mora. Un establiment emblemàtic que encara resisteix les pressions del turisme massificat, i que ha estat integrat pel Catàleg municipal en la relació d’establiments d’interès cultural de Barcelona.

Amb els primers Ajuntaments democràtics nascuts el 1979, l’originària “Asociación de la Plaza Mosén Cinto”, el mes de març de 1982, passa a denominar-se en català, Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample, definint el seu àmbit territorial i amb la seu social al carrer Girona 51. L’Associació de Veïns juga un paper molt important amb la planificació urbana dels primers Ajuntaments democràtics que donaren lloc a la formació de nous equipaments escolars i dels primers jardins dels patis d’illa de l’Eixample.

Un dels membres més destacats que ocupa el càrrec de president és Víctor Eusebio Apolinario Muraña, activista veïnal i cultural, que malauradament l’any 2016 ens deixa, essent mereixedor d’un homenatge i de la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona a títol pòstum. Avui l’Associació de Veïns que te la seva seu a la Casa Elizalde, està abocada a una renovació dels seus objectius impulsant la pacificació de trànsit, la lluita contra la contaminació de l’aire i l’especulació turística, i reclamant més inversions en equipaments a la Dreta de l’Eixample.