Tot el veïnat de l’Eixample, i de Barcelona en general, coneixem la cantonada del Cinema Comèdia. És un d’aquells punts de referència icònics, a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Gran Via, que forma part de la nostra memòria col·lectiva. Per això, la notícia que la col·lecció Thyssen podria arribar a aquest espai va sonar, inicialment, com una gran idea per a la ciutat.
Tanmateix, la realitat és molt més complexa. En el debat organitzat aquesta tarda pel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) han sortit a la llum aspectes molt preocupants del projecte que no s’han explicat a la ciutadania. S’hi han exposat dades i arguments tècnics que dibuixen un panorama ben diferent del que ens han venut. Com a associació veïnal directament afectada, sentim l’obligació de compartir les conclusions més impactants del debat que s’ha celebrat aquesta tarda. Us convidem a seguir llegint per descobrir el que hi ha, de veritat, darrere de la façana.
La Realitat Oculta: L’Eixample, un barri amb una carència crítica d’equipaments
Pot semblar mentida que el cor de Barcelona pateixi una manca severa de serveis per al seu veïnat, però durant el debat al COAC, l’arquitecte i urbanista Sebastià Jornet ha posat sobre la taula una xifra que ens ha deixat glaçades: el nostre districte només disposa d’1,97 metres quadrats de sòl per a equipaments per habitant.
Per entendre la gravetat d’aquesta dada, Jornet l’ha comparat amb l’estàndard òptim que marquen altres comunitats autònomes (5 m²) o amb ciutats com Sant Sebastià, que arriba als 23 m². En aquest context, el solar del Cinema Comèdia, que el planejament actual qualifica com a “equipament”, és un actiu veïnal extremadament valuós. Aquest projecte en proposa la pèrdua definitiva en favor d’una iniciativa privada, agreujant un dèficit que ja és insostenible. La contundència de la dada ho resumeix tot: “Però és que l’Eixample està a 1,97”.
Més Llenya al Foc: Intensificar el turisme en una zona ja saturada
El projecte no aterra en un lloc qualsevol. S’instal·la, tal com s’ha dit al debat, en “el punt màxim de pressió turística sobre la ciutat”. Per il·lustrar la gravetat de la situació, l’arquitecte Jaume Artigues ha compartit dades sobre el nostre barri, la Dreta de l’Eixample, que dibuixen un escenari desolador: hem passat de 73.000 habitants als anys 70 a només 43.000 avui dia, mentre al mateix temps concentrem 29.000 llits turístics.
Lluny de ser un servei per a la ciutat, el projecte s’aprofita d’una centralitat i d’un flux de visitants que ja estan saturats per generar un benefici privat. Això no fa més que intensificar el procés de “buidatge” i gentrificació que expulsa el veïnat de casa seva. Com ha descrit gràficament Artigues, la situació és crítica: “Tenim al mig el forat negre de la ciutat”.
L’“Interès Públic” com a excusa: Un negoci privat amb beneficis públics?
Per tirar endavant una operació com aquesta, cal fer una Modificació del Pla General Metropolità (MPGM), i la llei exigeix que es justifiqui un “interès públic”. Però, què vol dir això en termes urbanístics?
Com ha aclarit avui l’arquitecte Xavier Ludevid durant la seva intervenció, l’interès públic no és un concepte abstracte o una bona intenció. Es mesura en beneficis concrets i tangibles per a la ciutat: la cessió de sòl per a zones verdes o la creació d’equipaments públics reals. Aquest projecte fa exactament el contrari. L’Ajuntament promou un canvi de normes que permet a un inversor privat guanyar molta més edificabilitat i destinar-hi 2.755 m² d’usos comercials i de restauració (25% de la superficie), sense que la ciutat rebi absolutament res a canvi. Lluny d’oferir zones verdes o equipaments que alleugin el nostre dèficit crític (com els 1,97 m² per habitant), el projecte només afegeix més pressió comercial i turística.
El fet que la col·lecció Thyssen ocupi només 3.100 m² dels 11.000 m² totals del projecte suggereix que la cultura és l’esquer per justificar una gran operació immobiliària. La intervenció de Xavier Ludevid ha estat clau per entendre-ho: “L’interès públic urbanístic es mesura amb dotacions… La resta és discurs”.
Patrimoni en Perill: Conservar la façana no és conservar l’edifici
L’edifici del Comèdia, l’antic Palau Marcet, és un Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). La seva fitxa de protecció actual obliga a mantenir-ne el “volum”. L’aparença volumètrica ve donada per les alçades entre forjats, de manera que modificar-les o eliminar-les implica alterar l’essència constructiva de l’edifici.
Al debat del Col·legi, l’arquitecte Jaume Artigues ha revelat una dada que no havia transcendit: el projecte proposat implica enderrocar el 60% d’aquest edifici protegit. El que es pretén fer és deixar només el que Sebastià Jornet ha qualificat com “una màscara, una façana”, buidant per complet l’edifici per dins. Aquesta pràctica, coneguda com a “façanisme”, és una manera d’aparentar que es respecta el patrimoni mentre, en realitat, se’n destrueix l’essència i la integritat per a finalitats purament comercials. En lloc de respectar les normes de protecció, el projecte les modifica per adaptar-les als seus interessos. Artigues ho ha resumit així: “S’està adequant la fitxa del patrimoni als interessos comercials de la promoció de l’edifici”.
Hi ha una altra manera de fer ciutat: Més diàleg i menys imposicions
La manca de transparència ha marcat aquest projecte des del principi. Cal destacar que tant l’Ajuntament de Barcelona com els promotors privats han estat convidats avui a explicar-se al debat públic organitzat pel Col·legi d’Arquitectes i han declinat la invitació.
Davant d’aquesta opacitat, el COAC no s’ha limitat a criticar, sinó que ha posat sobre la taula una alternativa constructiva i democràtica. La seva proposta és senzilla i raonable: aturar aquest projecte i obrir un “procés participatiu real” i un “concurs d’idees”. L’objectiu és trobar, de manera conjunta amb la ciutadania, les entitats del barri i el personal expert, el millor projecte possible per a un lloc tan central i simbòlic de la nostra ciutat. La seva visió representa el model de ciutat que defensem: “La voluntat és que aquest procés marqui una nova manera de fer ciutat, on prevalgui l’interès general i es tingui en compte la identitat del lloc amb una especial sensibilitat”.
Quin model de ciutat volem?
El projecte del Cinema Comèdia, tal com està plantejat avui, és una oportunitat perduda. És un exemple perfecte d’un model de ciutat que prioritza el benefici privat d’unes poques persones per sobre de les necessitats del barri i de l’interès col·lectiu.
Com a veïnat, no ens oposem a la cultura ni a la rehabilitació d’edificis. Ens oposem a un model que destrueix patrimoni protegit, que intensifica una pressió turística que ens expulsa de casa nostra i que no aporta cap solució als dèficits reals que patim cada dia. La pregunta que ens hem de fer totes plegades és: és aquest el futur que volem per als llocs més emblemàtics de Barcelona? Un simple aparador per a inversors o un cor que batega per a la seva gent?
