Qui decideix com han de ser els carrers i els edificis que ens envolten? El dijous 5 de febrer, l’Espai Línia es va omplir de gom a gom per a la vuitena sessió del cicle «Eixample, cap on vas?», impulsat per l’Associació de Veïns i Veïnes de la Dreta de l’Eixample. El debat, titulat «El patrimoni: dos exemples, el Taller Masriera i el projecte Thyssen», va posar sobre la taula dues maneres gairebé antagòniques d’entendre la ciutat: una que neix de la perseverança veïnal i es projecta cap al servei públic, i una altra que sembla pensada perquè la rendibilitat privada marqui el guió.
“El futur del nostre patrimoni es juga entre el servei públic i el negoci privat.”
La sessió va ser moderada pel periodista Carles Cols i va comptar amb tres veus expertes: Alessandro Scarnato(arquitecte, docent a l’ETSAB i membre de l’AADIPA), Teresa Navas (geògrafa i professora a la UPC) i Mariano Serrano (arquitecte, membre d’AHG-El Pou i comissionat de Patrimoni per la FAVB). Tres mirades diferents, però amb un fil comú: el patrimoni no és només façana; és drets urbans, memòria compartida i límits democràtics a l’especulació.
“El patrimoni no és només façana: són drets urbans, memòria compartida i límits democràtics a l’especulació.”
Per entendre per què aquests dos casos tensionen tant el barri, cal recordar un fet: l’Eixample és un dels districtes més protegits de Barcelona… i alhora un dels que acumula més conflictes patrimonials. El reconeixement primerenc del valor de l’arquitectura modernista va portar a incloure moltes finques al Catàleg del Patrimoni de Barcelona (1979), i la Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya (1993) va consolidar nivells de protecció (A, B i C) i competències. Amb els anys, l’Ajuntament va desplegar eines de protecció de conjunts —com la Declaració de Conjunt Especial de l’Eixample o el Sector de Conservació—, però els xocs han continuat: sovint, el problema no és només què s’ha de conservar, sinó la contradicció entre la fitxa patrimonial i el sostre edificable que permet el Pla General Metropolità. Fins i tot una modificació puntual del 2016, pensada per “resoldre” aquesta tensió, a la pràctica ha obert la porta a discussions sobre el lucre cessant quan l’administració limita edificabilitat. En aquest context, el patrimoni es converteix massa sovint en un camp de batalla on l’excepcionalitat pesa més que la normalitat.
“Sovint, el conflicte no és què s’ha de conservar, sinó la contradicció entre la fitxa patrimonial i el sostre edificable del PGM.”
Taller Masriera: quan la ciutat s’obre pas a força de persistència
El Taller Masriera, al carrer Bailèn 70, és avui un símbol d’esperança per al veïnat. Es tracta d’un edifici neoclàssic de 1884, obra de l’arquitecte Josep Vilaseca, promogut per la família Masriera com a taller d’artistes. La seva història explica, de fet, moltes capes de la ciutat: el 1933 l’hereu Lluís Masriera el transforma en el Teatre Studium, construint annexos laterals i convertint-lo en un referent cultural amb una concepció escènica trencadora —el conegut “teatre tríptic”. Als anys cinquanta passa a mans d’una congregació religiosa i durant dècades té usos d’esplai per a infants i joves, fins al 2009, quan tanca i queda en mans de la Fundació Pere Relats.
Però el Masriera no ha arribat fins aquí sense sobresalts. El PGM de 1976 li atorgava la qualificació 13E (densificació urbana Eixample), amb possibilitat de créixer en alçada, i això el va convertir en objecte de desig en diversos episodis especulatius. Un dels més sonats va esclatar el 2015, quan el fons inversor KKH va plantejar una operació en què l’edifici es cedia a l’Ajuntament a canvi de “traslladar” sostre edificable a una altra finca per validar un projecte d’hotel de luxe vinculat al Four Seasons. Aquell moviment va topar amb un rebuig veïnal contundent i el desgast públic del relat “salvem patrimoni fent més edificabilitat en un altre lloc”.
Després d’altres intents, el punt d’inflexió arriba el 2020, quan l’Ajuntament compra el Taller Masriera, en bona part gràcies a la pressió sostinguda del barri. I aquí és on es nota el canvi de paradigma: el projecte es defineix amb entitats i amb un objectiu clar de retorn social. Tal com va remarcar Teresa Navas al debat, la clau és preservar “la integritat del bé” perquè el patrimoni continuï sent de la ciutadania. El futur equipament —l’Ateneu Masriera— preveu mantenir el Teatre Studium i acollir-hi la nova Biblioteca Sofia Barat i un Espai d’Entitats. L’acord va permetre convocar un concurs d’arquitectura, guanyat per DATAAE + Länk Arquitectes, amb l’horitzó d’iniciar obres el 2027.
“Quan el veïnat pot incidir i l’interès col·lectiu va al davant, la ciutat millora.”
És la prova que, quan l’administració posa per davant l’interès col·lectiu i el veïnat pot incidir, la ciutat millora: el patrimoni no es “museïtza” per fer caixa; s’activa perquè serveixi al dia a dia.
Palau Marcet / Comèdia-Thyssen: quan el “museu” pot ser una coartada
A l’altra cara de la moneda hi trobem el Palau Marcet, l’antic Cinema Comèdia, a Passeig de Gràcia 13. L’edifici va ser construït el 1887 per l’arquitecte Tiberi Sabater com a residència de l’empresari Frederic Marcet. Als anys trenta i quaranta es transforma en el Teatre Comèdia, canviant-ne l’interior, i més endavant esdevé multicinemes fins que el 2024 tanca.
Urbanísticament, el Comèdia tenia una qualificació d’equipament comunitari (clau 7a) al PGM de 1976, i al Catàleg del Patrimoni (1979) hi constava com a bé cultural d’interès local (BCIL), amb una protecció clara de la volumetria del Palau Marcet i indicacions de restauració de façanes i recuperació de portals a planta baixa. Amb aquest marc, el 2025 el fons inversor Stoneweg el compra amb l’objectiu d’ubicar-hi el Museu Carmen Thyssen de Barcelona.
La qüestió, tal com es va evidenciar al debat, no és només “un museu sí o no”, sinó com s’hi arriba i què s’hi negocia. El projecte plantejava recuperar el sostre edificable màxim i, segons s’ha explicat públicament, mantenir només una part —entorn del 40%— del Palau Marcet. Per fer-ho possible, caldria tocar dues peces sensibles: la fitxa patrimonial i el Pla General Metropolità. I això, lluny de seguir una lògica de planificació general, s’ha percebut com una operació “a mida”. L’estiu de 2025, l’Ajuntament va tramitar una modificació puntual del PGM (MPGM) que va encendre les alarmes: si no es justifica de manera robusta l’interès públic, s’obre la porta a un precedent perillós a la cantonada més icònica de Gran Via amb Passeig de Gràcia.
Durant el debat, Alessandro Scarnato ho va resumir amb una frase que va ressonar a la sala: “És molt ingenu fer servir ‘museu’ com a paraula màgica per renovar Barcelona”. Perquè quan el patrimoni es converteix en palanca financera, la cultura pot acabar fent de decorat. Des de l’AVVDE, el president Jaume Artigues va denunciar, a més, que no s’hauria donat l’opció a l’Ajuntament d’exercir el dret de tanteig i retracte per comprar l’edifici, un element clau quan es parla d’equipaments i interès general.
“La qüestió no és ‘un museu sí o no’, sinó com s’hi arriba i què s’hi negocia.”
En les últimes setmanes, els promotors han presentat una versió “millorada” del projecte, amb una volumetria més lleugera i menys agressiva a la façana principal. Però el nucli del conflicte, per a moltes veïnes i entitats, continua intacte: si per “fer rendible” un museu cal reescriure les regles urbanístiques de l’Eixample i alterar un paisatge protegit, el problema no és de render, sinó de model. Artigues fins i tot ha arribat a comparar les noves imatges amb una mena de “còpia” de la Filharmònica de l’Elba d’Hamburg, i ha criticat que no hi hagi un concurs internacional d’idees per a una cantonada que és, literalment, aparador de ciutat. Mentrestant, el projecte museístic continua envoltat d’incògnites: quin pressupost real tindrà, quin paper hi jugaran les administracions, i quines garanties de retorn públic es poden exigir? La MPGM, segons s’ha exposat, resta pendent d’aprovació provisional després de les al·legacions presentades per la FAVB i altres entitats.
El que ens hi juguem com a barri
Quan s’accepta que el patrimoni es gestioni a base d’excepcions, es normalitza un mecanisme perillós: “si el projecte porta una etiqueta atractiva, ja trobarem com flexibilitzar el planejament”. I això, en un districte tan protegit, pot acabar erosionant justament allò que es diu defensar. La protecció del patrimoni no és una qüestió només estètica: és una defensa de l’espai comú, de l’equitat urbana i del dret del veïnat a decidir què es preserva i per què.
Masriera demostra que la perseverança veïnal i la voluntat pública poden convertir un edifici amenaçat en un equipament útil i compartit. El cas Comèdia-Thyssen ens obliga, en canvi, a preguntar-nos si estem davant un projecte cultural amb garanties o davant una operació on la cultura és l’argument que facilita una requalificació.
“Volem un patrimoni al servei de la comunitat, o un patrimoni que s’ajusta perquè el negoci privat surti a compte?”
I aquí la pregunta final no és retòrica: volem un patrimoni al servei de la comunitat, o un patrimoni que s’ajusta perquè el negoci privat surti a compte? Si no volem que la ciutat es decideixi d’esquena al barri, toca fer seguiment, llegir la lletra petita i sumar-nos a la defensa del que és de totes: la nostra història, el nostre paisatge i el dret a una Barcelona pensada per viure-hi.
